La nostra vida emocional determina la nostra conducta. Cada persona té una manera única de reaccionar, d’actuar. Aquest patró individual es gesta en l’inici de la vida ja no  només biològica sinó també mental, quan la parella construeix  un bebè imaginari a través de desitjos i fantasies que tenen a veure amb la historia personal de cadascú d’ells i que res tindrà a veure amb el bebè real que naixerà i al qual hauran de conèixer i adaptar-s’hi per respondre-hi adequadament. Aquestes primeres experiències, juntament amb el temperament específic amb què es neix, són la nostra historia invisible,  la base de la nostra vida emocional que constituirà la nostra personalitat.

Si bé la mare és la persona biològicament més preparada per la cura dels fills, necessita també del pare per contenir i compartir les ansietats que aniran apareixent tant durant l’embaràs com criança del fill. Mare, pare i fill formen la unitat originària  matriu del funcionament mental que possibilitarà la funcions bàsiques de la família: tolerància i contenció de les ansietats i necessitats; promoure el creixement i la diferenciació; assolir el pensament i la creativitat a través de l’accés al món simbòlic.

Créixer és difícil i el nen no ho podrà fer si no estableix un vincle segur amb les seves figures primordials. El nen, que des de l’inici  de la vida ha pogut experimentar la vivència d’una bona relació de cura i afecte, podrà desenvolupar la confiança en si mateix, la capacitat per tolerar les frustracions i desenvolupar una vida autònoma i aprendre.

La característica més important que ha de  tenir la mare (entesa com funció materna) i/o persones que tenen cura del nen  és la sensibilitat que implica:

·         atenció als senyals del bebè

·         interpretació adequada

·         resposta ràpida i apropiada

·         tenir el bebè present i respectar-lo.

Cal entendre que el bebè molt petit es desorganitza fàcilment i viu les seves necessitats com ansietats catastròfiques. Per això cal poder respondre el més adequadament i ràpida. Els pares són els contenidors/pensadors del malestar que el bebè els projecta  i l’han de poder contenir  per retornar-li de forma més païble, donant-li significat. En la mesura que anirà prenent més consciència de si mateix i de la bondat del seu entorn, podrà tolerar més la frustració i desenvolupar la capacitat d’espera.

Per poder ser sensible/receptiu al bebè i poder tolerar les seves  projeccions cal que mare/pare estiguin en contacte amb els propis sentiments i puguin contenir les ansietats pròpies i del fill. Sovint les emocions més difícils de tolerar i manegar són les que tenen a  veure amb l’agressivitat. Si al nen se li reconeixen les seves emocions hostils (posant el límit corresponent) sentirà que, quan  predominen, no són tan omnipotents i destructives, tan temibles,  com ell sent i, per tant, pot sentir-se mereixedor de ser estimat i acceptat, de ser algú prou bo.

Gràcies a aquestes funcions parentals s’estableix un vincle segur i madur que és aquell que conté les dificultats sense rebotar-les; que s’adapta als canvis (les necessitats i ansietats del nen i dels pares canvien amb l’edat); que comprèn i accepta però també limita i diferencia (el que està permès o no, què pertany a cada un dels implicats…); hi ha lloc per l’amor però també per l’odi (tota relació afectiva es debat amb emocions d’amor i odi); els participants gaudeixen de compartir el lligam afectiu ; i aquest vincle és una font prioritària de satisfacció que promou l’interès per la vida.

El vincle segur permet al nen interioritzar la imatge d’uns pares tolerants, capaços, sòlids, que l’ajuden i protegeixen i que posen límit a les seves expressions destructives. Permet fer seva aquesta capacitat de tolerància i de solidesa amb si mateix i amb els altres. En conseqüència, la seva conducta serà regida pel pensament i no per la impulsivitat.

Olga Prada Soler

Psicòloga clínica. Col. 3515. Psicoterapeuta