La pell és un òrgan, resistent i flexible, que embolcalla el cos, el defensa de les agressions del medi ambient però també s’hi comunica a través de les microobertures. Diferencia un dins i un fora. Quan hi ha un desequilibri en els estímuls, o la pell no fa les seves funcions, s’emmalalteix.

L’individu, a qui li correspon un cos orgànic envoltat de pell, no viu sol. És sociable per naturalesa. Més enllà del medi ambient físic, li cal la interacció amb l’altre, l’entorn social, per a constituir-se i desenvolupar-se. Dels vincles primers (generalment familiars) a la societat plural (família extensa, escola, amics, professionals diversos, agents culturals…), que òbviament condicionen aquestes primeres relacions, el subjecte es nodrirà. Però també pot emmalaltir ja que aquest entorn no sempre és estable. Pateix desequilibris múltiples que interfereixen en la salut mental del subjecte.

Fins fa unes dècades, els valors morals (potser rígids) regulaven i orientaven l’individu, donaven un sentit a la vida, regien en la relació amb les altres persones. Tenien aquesta funció contenidora, com la pell. Protegien de la confusió, de l’abús, la desorientació, la desesperança…

Actualment vivim en un món canviant, líquid (concepte de Z. Bauman) amb manca de valors, amb dificultat per marcar límits educatius clars, amb abundància de bens materials i tecnològics que centren la nostra atenció… Tot plegat desvetlla incertesa i inseguretat. L’individu es defensa del nou patiment amb l’aferrament a l’ara i aquí, al consumisme com a satisfacció immediata (cada cop costa més tolerar les frustracions que, en el fons, són font de creixement i maduresa) i en la individualitat (pecant d’excés de narcisisme i egoisme) comportant una pobre comprensió i contemplació de les necessitats o estats emocionals de l’altre (empatia). Cada cop els subjectes es dolen més de la seva solitud. Sembla que la defensa (pell-límit) només està actuant com a barrera i que falla la interrelació

Front aquest malestar, és important consolidar un jo fort. Com?

A partir d’embolcalls psíquics, es forma el jo-pell (concepte de D. Anzieu) que delimita una bona estructura interna diferenciada de l’entorn i així possibilita un bon criteri personal que permet discriminar per quines coses un es deixa penetrar. Cal ser amo d’un mateix.

Aquesta primera pell psíquica s’organitza en la relació mare-bebè (entenent per mare la figura primera d’aferrament). Inicialment configuren una relació diàdica fusional on no estan clars els límits de cadascú (especialment pel bebè). La repetició d’encontres, predominantment plaents, entre aquesta mare i el seu fill, on la mare pot tolerar les angoixes, comprendre les seves ansietats, sostenir les seves recerques, permeten crear en la ment del nen/a la idea de la figura materna, que està allà per calmar-lo, sostenir-lo i donar-li coherència

Aquestes experiències van construint embolcalls psíquics a manera de membrana contenidora formada per vàries capes (pell psíquica) que recobreix, envolta, protegeix, el psiquisme naixent del fill/a i delimita el dins i fora d’un mateix i el constitueixen.

Poc a poc el nen/a va adquirint més consciència de si mateix, diferenciat de la mare i dels altres, gràcies, també, a les progressives experiències sensorials, motrius i les frustracions.

Les frustracions tenen un paper important en aquest procés ja que mostren un límit a l’omnipotència i permeten ampliar la percepció i, en conseqüència, la comprensió d’aspectes inherents a la realitat. No tenir sempre, o en la immediatesa, allò que es desitja prepara per pensar, crear i representar a nivell simbòlic, és a dir, entrar en l’univers del llenguatge

És important però, que les frustracions siguin progressives i sempre adequades a la capacitat de tolerància de l’infant. Si no, en lloc d’ajudar a la diferenciació, fan que el nen caigui en el buit, en l’abandonament i la confusió generadores de patologia.

Quan el/la nen/a pot tolerar la seva pròpia frustració és perquè ha incorporat les primeres experiències contenidores de la figura materna (d’aferrament). Ja pot processar la frustració, pensar-la d’alguna manera, interioritzar les seves sensacions, equilibrar les seves reaccions, indicant així que hi ha una estructura psíquica que funciona, un embolcall estable.

Amb el creixement (infància, adolescència) serà necessari un acompanyament constant de les figures de vincle per sostenir i consolidar l’estructura construïda i potenciar la diferenciació i individualització. L’establiment de límits, no entesos com normes sinó com marcs de contenció, tenen un paper primordial. L’ajuden en el seu creixement i desenvolupament. Són necessaris perquè desenvolupi una autoestima positiva, una autonomia i se senti segur de si mateix. És la disciplina basada en l’autoritat i no l’autoritarisme, en la relació de l’adult emocionalment sintonitzat amb l’infant o adolescent, partint de la negociació, consideració, afecte, confrontació, amor i fermesa. La disciplina no té a veure amb el càstig ni menyspreu sinó amb l’aprenentatge de les destreses bàsiques per prendre les pròpies decisions de manera autònoma.

Els límits donen seguretat i orientació. Són les noves capes del jo-pell constituït.

Figueres, 23 setembre 2016

Publicat a la revista Girosalut n.43

Olga Prada Soler

Psicòloga clínica. Psicoterapeuta

www.cos i ment.net

Col. 3515