28des.

LA FUGITIVA

Busquets Oliu, Blanca

 

La fugitiva narra la història de la Mireia, una dona de més de noranta anys que viu sola en un pis de Barcelona. Cada dia que passa es mostra més esquerpa. La Mireia només s’entén bé amb la seva neta, la Sònia. Mentre escolta els sorolls del carrer i espia els llogaters del pis del costat, rememora la seva vida, tan accidentada, i tot el que ha causat que la seva filla l’eviti tant com pot i que el seu fill no li parli des de fa molts anys. I és que el seu recel i la seva solitud tenen una raó de ser. I, amb una mica de sort, un seguit de fets inesperats podria desembolicar una vida travada des de la nit dels temps. http://www. blancabusquets.cat/

Aquest és el resum de la novel·la que la seva autora, Banca Busquets, presenta en el seu web. Es dedueix que té un to sensible, de contingut emocional i psicològic.

Meravella que una escriptora (també guionista, filòloga, amb coneixements musicals, experiència en dansa clàssica…), no psicòloga, té un coneixement tan acurat del psiquisme humà, una saviesa pròpia fins i tot dels tractaments psicoterapèutics que permeten trencar defenses i trobar-se amb el jo autèntic de l’individu. Blanca Busquets entén que són les experiències i les relacions les  que condicionen i justifiquen les conductes, sense pretensió d’etiquetar-les des de la patologia. Mostra confiança en les possibilitats humanes i relacionals, en la capacitat de canvi psíquic. Ben segur que el seu voluntariat en el mòdul psiquiàtric de la presó de Can Brians li ha aportat part d’aquest coneixement i sensibilitat. (ca.wikipedia.org/wiki/Blanca_Busquets_i_Oliu).

Aquesta novel·la es podria prendre com a referència, tal qual un cas clínic,  per pensar en molts processos psíquics que, en aquest cas, estan en joc en els personatges. S’expressen de forma implícita (trauma i resiliència, dols, defenses tal com el refugi en la sensorialitat, l’escissió per no connectar amb el dolor, el bloqueig emocional, el fals self…) i, de la mateixa manera, es descriuen vies per elaborar-los que equivaldrien a tècniques terapèutiques usades en les consultes (el joc, la paraula…). És molt sorprenent com la capsa de joc que s’utilitza en les teràpies amb nens aquí es transforma en un jardí de joc que la protagonista crea, de forma ben inconscient, per representar la seva conflictiva. EL joc és una capacitat innata, que es dóna en totes les edats i no només en l’espècie humana. Joc és creació, simbolització. És elaboració. I són processos indispensables per a la salut mental.

En “La Fugitiva” els fets presents entrellacen i connecten amb el passat, tal qual es fa en teràpia, i permeten entendre i donar llum a la situació actual de la protagonista, dona solitària i de caràcter ombrívol que no ha pogut parlar mai de les seves experiències traumàtiques que l’han transformat. “És una fugitiva però també una supervivent“ (http://www.illadelsllibres.com/fugitiva-blanca-busquest/). Per més que fugi del seu passat, i de la seva identitat, se’n sent perseguida i es va repetint tal qual Freud parlava de la repetició de l’inconscient (sota formes diverses: lapsus, somnis, actes fallits..). Mirar-lo de cara és reconciliar-se amb un mateix i en permet l’elaboració i la reparació. Rosa Royo cita Fonagy, P, 2001 “s’observa que una bona utilització de la funció reflexiva facilita la recuperació del trauma en donar-li cert sentit al comportament de l’abús i evitant d’aquesta manera la repetició de conductes.”.

Fora bo, a partir d’ara, haver fet la lectura prèvia de la novel·la ja que desgranaré els diferents apartats i elements, amb l’anàlisi que jo n’he fet. Convido a que cadascú faci les seves observacions i anàlisis i pugui enriquir-se aquest treball.

L’acció de la novel·la se situa entre 2 escenaris que trobarem en els 3 apartats en què es divideix  la novel·la:

  • Barcelona (present) on viu ara la Mireia de 92 anys

De dies té l’atenció de cuidadores, que les hi van canviant. Té una primera cuidadora amb qui se sent bé (seria com el primer vincle amb la mare) però no pot reconèixer-ho obertament, com si ser agraïda i admetre que li cal ajuda i companyia fos massa humiliant. La resta no sap ni com es diuen. Són “la substituta”. Apareix la resistència als nous vincles com projecció de les decepcions experimentades amb les figures parentals de la joventut. Hi ha massa por.

Serà en aquest escenari on es donarà un fet significatiu que li servirà de pantalla on Mireia reviu el seu passat (Identificació projectiva) i, amb la distància, pot prendre part activa. Ajudant noves víctimes s’ajuda a si mateixa i comença el procés del canvi propi

  • La Carena, el paisatge de la seva infantesa i joventut.

La Carena és, d’una banda, l’espai de la infantesa tendra, de l’enamorament primer (que li durarà tota la vida), el record d’una mare propera (un bon vincle), fins i tot d’un bon pare i, de l’altra, l’ancoratge del trauma que la transformarà en una altra Mireia, insensible, rancuniosa, “carregada de dolor mut que no es pot expressar amb paraules perquè el  trauma és la vergonya  i la vergonya s’ha d’amagar

Els tres grans apartats en què es divideix el llibre:

1. La casa de la vergonya,

escenari de la infantesa, feliç i càlida, i de l’adolescència, impresa d’una experiència traumàtica que la condiciona per sempre més i que la porta a dir “quan era jove, m’ho van prendre tot”.

El pare era un pare normal i corrent fins que torna de la guerra i Mireia comença a veure-li “sang a la mirada” (aquest pare també està afectat per un trauma, el de la guerra).

Mireia comença a sentir por vers el pare, sense entendre el per què i s’arrapa a les faldilles de la mare sentint recer i protecció, (vincle segur). La por al pare fa que mare i filla estrenyin vincles i facin front comú que el pare percep i que vol atacar.

La violació es consuma i no pot comptar amb l’ajuda de la mare perquè s’arrisca que el pare mati la mare, ja que també és maltractada per ell. Comença eI silenci i a viure i experimentar la vergonya del que passa i que no pot evitar.

Com en tot abús, el més terrible (i el que acaba generant confusió) és l’aparició del sentiment de culpa en la víctima. “Culpable de ser massa bufona i culpable per deixar de lluitar i deixar-lo fer per no patir tant i anar més de pressa”.

Es descriu repetidament la violació usant només les impressions sensorials que queden gravades en el seu lloc (olor, pressió…)“Aprofitant que està sola  a casa, el pare l’agafa i la porta al recambró de la llenya, fosc, d’on li quedarà per sempre l’olor. I la violació va acompanyada també de la pressió sobre la piga, sempre”. L’olor de fusta i l’olor de vi del pare. Vi que serà un element de llarg recorregut en la novel·la (el vi que beu el pare abans d’abusar d’ella, l’alcohol que desencadena més al·lucinacions a qui serà el seu marit, l’alcohol és l’addicció a la que ella queda després enganxada per superar el buit i com identificació a l’abusador…) El porró és el pare (equació simbòlica) i allò que fa servir per fer mal. També Mireia ho usarà en aquest sentit.

La piga, associada al trauma, serà, al mateix temps, un element de filiació, avançada la novel·la (veiem com tots els detalls tenen la seva relació, res és en va, tot té el seu sentit, com en el psiquisme. I cada element té diferents aspectes, positius i negatius).

La violació té múltiples conseqüències. De l’odi al pare neix la rancúnia vers la mare perquè, “per no fer pública la vergonya”, acaba actuant amb complicitat encoberta amb el violador. L’acaba odiant més que al pare. Ell és l’enemic però ella l’ha traït. Es trenca el vincle de seguretat i confiança que fins aleshores ha tingut i cregut, vincle que, en el fons, li ha creat una resiliència capaç de sobreviure i tirar endavant encara que amb tota la duresa i fredor. Però en aquests moments la mare no pot fer la funció contenidora, de rêverie. Maria del Valle Laguna en l’article “transmisión trasngeneracional y situaciones traumáticas” recull el pensament de diferents autors que descriuen la pertorbació (efecte traumàtic) que causa la manca de les funcions de protecció dels pares “(…) Khan (1963) desenvolupa el concepte de trauma acumulatiu, que defineix com el resultat de les falles de la funció materna com barrera antiestímul. Aquestes falles repetides adquireixen en forma retroactiva el valor de trauma (…). Winnicott (1965) atribueix al medi ambient del nen una importància capital, vincula les situacions traumàtiques amb les deficiències en la funció de holding dels cuidadors i descriu com aquest pot generar adaptacions forçades o la formació d’un fals self en el nen. “

Stolorow i Atwood (1992) subratllen la idea que “el trauma acumulatiu és el resultat de la ruptura de la funció d’escut protector per part de la mare, però ho veuen  més com el resultat de la manca de resposta adequada als sentiments dolorosos que es produeixen en el nen quan s’ha trencat aquest escut” (Rodríguez Sutil, 2016).

Tornant a la novel·la, Mireia, abusada, té una filla de l’incest, una vergonya més,  en la que es personifica l’odi al pare. També aquest sentiment es descriu  amb una sensació, aquest cop sonora “odi al crit del plor”. D’aquesta vergonya també se’n desfà.

Tapar la vergonya és allunyar-se del poble (fugir) i recrear una nova vida, de mentida, a casa la tieta de Barcelona, al costat de la cosina a qui admira profundament (ostenta un altre estatus, ben contraposat a la vida humil de la Carena). Descobrir que ni tan sols la tieta coneix la veritat fa que Mireia es converteixi en glaç (altra descripció sensorial de l’impacte emocional que viu. Ja no és un sentiment puntual, és tota ella buidada d’emoció, convertida en glaç). A nivell psíquic hi ha una escissió esquizoide.

Aquesta vivència de glaç la vaig trobar també descrita en un article d’Anna Puig (Punt Diari) fent referència al que se sent davant la deshumanització en temps de guerra, on davant imatges esfereïdores (com seria la violació per la Mireia o pitjor encara l’abandonament emocional de la mare)  un s’acaba acostumant i tornant glaç. Però sempre queda esperança en veure que sanitaris lluiten per  atendre les víctimes de la violència i aleshores es remou l’emoció, ni que sigui per un instant. Anna Puig escriu “perquè el cor segueixi bategant ni que sigui per un instant perquè després torna el glaç”. Igual que Mireia, el glaç és la defensa a l’atac constant.

El glaç és l’inici de la gran transformació de Mireia. Comença a construir un fals self, partint de la dissociació. “La dissociació és una forma de fugida quan no hi ha escapatòria, és la solució davant el terror per la dissolució de la pròpia identitat” (Bromberg, P.M., 1998, 2004). Rodríguez Sutil

Es transforma en una noia envejosa, egoista, que va construint un jo ideal a partir de referents femenins ben allunyats dels que li recorden el seu origen humil. Seria com viure en una mentida constant, “les veritats a mitges que et fan viure en el silenci”.

I, per l’etapa vital, i canvi psíquic, que viu Mireia, la novel·la presenta la vida sexual ja adulta i voluntària amb les dificultats conseqüents, a les que se li sumen, les resultants de l’abús sexual sofert.

La primera aproximació a una parella sexual (Aniol, el seu amor de sempre) desperta fàstic, li retorna l’olor de fusta del recambró i es desencanta. Està massa present encara l’abús. I Aniol també representa la feblesa, quelcom que Mireia vol allunyar.

Quan apareix Emili, ric, segur, que li expressa estar enamorat d’ella des de sempre, Mireia s’enlluerna. Buida de sentiments, ni l’esquizofrènia d’ell li és cap obstacle. Amb el casament satisfà el seu desig de grandesa, aplaca l’enveja per la cosina i el seu entorn social, s’allunya del poble natal i el que representa (el dolor) i, sabedora de la gelosia edípica del pare, se sent triomfal i satisfet el seu desig de venjança. Tot el que fa és un fugir, un intent de deixar enrere. Només un intent. El sexe tampoc és plaent i d’alguna manera torna sentir-se la noia que es deixa fer. Amb l’Emili hi té un fill. Parlar-li en castellà, com si vestís més, segurament també és per posar distància als seus orígens i distància amb el propi fill. Renega de la llengua materna, renega de tot vehicle de l’emoció.

Se sent poderosa però per mantenir-ho li cal anar- se traient del davant tot allò que la pertorba. Ara és el marit malalt.

El sentiment passat d’estar sotmesa (al pare, a les parelles sexuals) es correspon en el present amb estar a mans de la filla (també de nom Mireia) representada per la nèta, Sònia. Elles decideixen quines cuidadores tindrà, li controlen i confisquen l’ampolla de vi, li retiren el seu jardí de joc perquè no entenen el seu significat, sentint-lo com una idea obsessiva que la pertorba més. Treure-li aquest jardí també és treure-li una part d’ella mateixa, un no poder escoltar el seu patiment i fer reviure la culpa, tal com va sentir amb l’abús. En aquest jardí ella expressa les seves conductes inadequades i se sent perseguida per elles. Allò dolent, expulsat, torna en contra i sent que tots li arravaten el que li és propi, com venjança.

Aquest vi (present i passat) possibilita descobrir com la família veïna de Barcelona funciona  amb una aparença “normal” i, com la seva, no és més que una ficció. Amaga, per por, un escenari d’abús.

2. El castell de l’oblit.

És el càstig al “seu delicte” (promoure el suïcidi

del marit), el pagament per la crueltat que ha anat actuant. Es fa justícia per una conducta realment punitiva. Ella és culpable de l’odi que sent i ho ha de pagar. Però el pare no rep cap condemna pels seus actes. Ans al contrari, tots s’hi han de sotmetre.   

Potser el fet d’expiar la culpa a través de la presó li permet un cert alliberament i així comencen a apuntar alguns sentiments fins ara adormits o gelats.

Mireia segueix atrapada en el desig de construcció d’una nova identitat lluny de la seva real. Renega de la seva família i es crea la seva ideal. La venjança segueix viva en ella “Cada punxa clavada al cor de la mare era una estella que es treia del recambró de la llenya”. Volent allunyar-se del seu passat, el va reproduint en cada acció

Amb el marit tancat en el psiquiàtric ella “refà” la seva vida, s’enamora d’un altre home i té una filla, Mireia. Altre cop, però, la mentida, ara ordida per ella, per la seva avarícia, torna a ser una filla en fals, de pare equivocat (com la primera filla. No es pot dir el pare real), ara confabulat per ella. La mentida segueix presidint la seva vida. Se sent enganxada a aquest home. No tenir-lo és sentir el buit però es resisteix a oficialitzar la relació. Vol ser lliure i mestressa de tot.

Amb el suïcidi del marit que ella estimula, busca sentiments i no en troba (igual que amb la  violació. Queda freda. Es perden els sentiments: ni remordiments ni pena).

Amaga el cadàver del marit igual que amaga el seu origen, la seva veritat, amb la idea que “les coses amagades hi queden per sempre”. Però, com sabem, les coses amagades, reprimides, lluiten per sortir a la llum i ho fan encara que sota formes diverses.

Allunyant-se del seu passat en realitat s’hi acosta. Passa un temps que porta una vida promíscua (com el pare) que la fan sentir més buida cada cop. Se sent allunyada del fill  perquè ja no encaixa amb el que ella esperava que fos. La filla estudia dret i acabarà aparellada amb un pagès que també la retorna al seu passat. És un atac al seu narcisisme. Es va tancant el cercle i ha de seguir fugint. Però en tots els llocs es retroba amb els vells fantasmes, “els pensaments  obscurs, de tants anys, la martellejaven. No entenia per què ara”. Igual que passa amb els dols, cada nova experiència de Mireia no fa més que reviure les experiències passades que no pot tancar.

Descobert el cadàver del marit (comença a aflorar allò que s’amaga) i tancada a presó, lluny de tot, espera trobar la pau que li manca. Malgrat la seva fredor encara conserva certs sentiments, per Aniol, l’amor de sempre, de la Carena, i la nèta. Ja ens parla això que no tot està perdut, no tot és gel, és el fil per on estirar, tal com fem a teràpia.

A presó (el jardí de l’oblit) coneix altres dones que li seran significatives. Una, en especial, serà la seva acompanyant en un món hostil i estrany (farà aquesta contenció que la mare no ha fet en un moment difícil com la violació continuada del pare). Sentirà que per primer cop té una amiga amb qui s’identifica (ja de forma ben diferent als ideals que havia buscat des que havia estat a Barcelona). Troba en l’amiga el ressò dels seus sentiments vers el pare, el desig de mort, que d’alguna manera Mireia ha materialitzat en la mort del marit. Altre cop es troba de cara amb el seu passat tot i que l’amiga s’hi pot afrontar. Ella no.

El funcionament inconscient es posa aquí també en evidència quan la proximitat de l’amiga li desperta alguna impressió sensorial: li retorna l’olor a fusta, sense entendre-ho. Potser perquè li descobreix una piga com ella? La piga que el pare oprimia; la piga que recorda, després, la separació de l’amiga quan marxa abans que ella de la presó… Se n’ha de deslliurar també. Res que recordi el dolor.

Amb la mort del pare, la mare se sent lliure d’explicar els fets ocorreguts. I sempre és en relació a la mort, quan ja quasi no queda temps per la reparació, quan els secrets es revelen (la tieta al llit de mort, una monja també al llit de mort, ella als 92 anys, en els seus darrers anys de vida)

Amb l’expiació (pagar pel que ha fet, amb la presó), la trobada d’una bona relació, començar a ventilar la vergonya en algun espai, mobilitza el psiquisme de Mireia i, en el present, veiem que  pot començar a demanar perdó, que es desperta certa sensibilitat vers el càncer de la filla (a la filla li costa posar nom a la malaltia perquè és una família on han faltat moltes paraules. Mireia mare vol posar-ne al càncer però no pot posar-ne encara a l’abús). Però Mireia mare encara no pot suportar el dolor i les respostes que dóna a la filla no són com la filla necessita i torna a esquerdar-se  la relació (tan fràgil). Mireia filla pot expressar el que ella mateixa va sentir respecte la pròpia mare, que “no és una mare normal que consola una filla amb problema greu de salut”. Allò no resolt es repeteix. Reprodueix la mare que ha internalitzat. Veiem com la reparació és un procés sempre molt difícil de fer i consumar, però la Mireia està fent intents.

Mireia es va enfrontant als dols (filla sense cabells, possibilitat que mori, la proximitat de la pròpia mort, el record de la pèrdua de qui va estimar…) i comença a sentir-se feble. Perd aquella omnipotència imposada que no li permetia contactar amb el dolor. Però encara recorre a una mala defensa. L’alcohol que tapa la buidor (tal qual feia el pare).

I en aquest punt reapareix el fill (i nét) a la seva vida, amb un intent de conèixer la història, d’omplir el buit que tots deuen sentir i que els deixa una vida sense sentit. El nét (altre cop la tercera generació) és l’oportunitat, a través de la paraula, de donar veu i llum a la foscor del silenci, de donar una altra mirada als fets del passat i la possibilitat de reparar tant mal. Sense  aquest procés, es pot arribar a la transmissió transgeneracional del trauma. Maria del Valle ho recull “La desmentida de realitats intolerables, (mecanisme que implica una escissió en el jo que és expressada a vegades amb confusions al·lucinatòries com defensa psicòtica front un dol), és un dels principals mecanismes sustentadors de la transmissió patològica de lo transgeneracional, ja que sectors del jo que han restat escindits es transmeten a través de vàries generacions. És lo viscut i no representat dins de la cadena generacional (Ponce de León, 2005) “.

El nét té una malaltia mental, herència biològica de l’avi però, ben conduïda, ens parla d’oportunitats, d’un futur potencial positiu. Esperança. 

Espiant els veïns descobreix la seva realitat íntima ben lluny de l’aparença. Realitat tan propera a la seva, tan familiar. És el moment d’intervenir i no mantenir més el silenci. Ajudant la dona i fill veïns s’ajuda a si mateixa.

3. Jardí al sol

Sabent després que “la fugitiva” és la continuació o una altra mirada d’un llibre anterior de l’autora Blanca Busquets, “Jardí a l’obaga”, s’entendria aquest bloc, com el canvi, una nova mirada a la mateixa experiència que dóna un nou sentit. Allò que abans era foscor, obaga, ara és un jardí amb llum i sol.

En el passat, comencen les revelacions i descobertes dels fets traumàtics tot i que encara Mireia no en pot assumir el dolor que li generen. Segueix allunyant-se’n i allunyant la gent que ho sap. Però  en el present, després de la realitat dels veïns, sí hi pot posar ja paraules i confrontar-ho amb la família.

Pren consciència “que la realitat s’ha de ventilar i no deixar-la com somni etern. Ella l’havia tancat al calaix de les vergonyes”.

Plora. Comença a connectar amb les emocions. “Les llàgrimes trenquen la closca dura que cobria el tou del cor”. S’adona que ha de fer alguna cosa, als 92 anys.

Se sent més rejovenida. Coneix els seus descendents.

Ajudar els veïns la fa sentir bé “Primer cop que se sent orgullosa de fer una cosa que tb agrada als altres”.

Mare i filla s’acosten tot i que la filla reacciona com Mireia amb la seva pròpia mare. Quan més tendra està la mare més dura la filla. Però hi haurà un segon moment en que també això canvia. Cal temps.

Els canvis interns que experimenta Mireia mare i els canvis que això desperta al seu entorn fa que ja no li calgui la jardinera per jugar. Les paraules són suficients.

Amb la situació dels veïns es parla altre cop del que representa l’abús sexual. Sembla que el silenci pot ser entès com conformitat i grat. Consentir per por desperta en la pròpia víctima la confusió de pensar que se n’és responsable. Mireia vol entendre la conducta dels altres (que és com la d’ella). Necessita trobar explicacions alienes que expliquin la seva. Per què també la veïna ha mantingut el silenci de l’abús? Per què una filla vol matar el seu pare?. La por és la mestressa del silenci. L’engany el motor de l’odi. I l’odi deforma la percepció dels altres. Es tornen monstres.

I en aquest punt és el moment de mirar de cara el seu passat, retornar al poble, a la casa dels pares i decidir què en fa. “Aquesta és l’única cosa real que és seva”. Aquest escenari és “un passar comptes” amb els fills i néts i aclarir tots els fets, que cadascú s’apropiï de la pròpia història i es desmuntin els fantasmes que s’han creat amb els silencis i mentides. És parlar-se també a si mateixa i perdonar-se.

I encara hi ha espai per una emoció impactant, una descoberta nova també per a Mireia mare, que dóna sentit també a elements que han sortit en els altres blocs de la novel·la. És una manera de tancar.

Tenim un redescobriment tardà d’amor. A Mireia se li acaba la vida (i s’acaba la novel·la) però se li diu “cada tros de vida es pot reproduir i convertir-se en una vida sencera”.

LA FUGITIVA és la història del trauma i del silenci que marca 4 generacions fins que la vergonya que l’acompanya deixa de ser-ho:

Tot d’una necessitava treure-ho. I va sortir en forma de paraules, que era com havia de sortir,

perquè, de vegades, cal dir-ho, potser no tant per qui ho escolta com per qui ho deixa anar (…)”

“Un sol silenci ho pot esguerrar tot

 

Revista sencera en PDF