Reflexions sobre algunes experiències que ens ha portat el confinament per COVID-19

Des del 4 de maig hem entrat en la fase 0 del procés de “desconfinament”. En aquesta fase, des del col·legi de Psicòlegs de Catalunya, se’ns permet el treball presencial en les nostres consultes. La meva consulta “cos i ment” comença el treball presencial a partir del dilluns 11 de maig. Sereu molt benvinguts.

El confinament ha implicat molts canvis, a molts nivells. Des del terreny personal/social fins al laboral, emocional, físic…

El tancament a casa ha suposat trobar bones maneres d’estar-hi: des del que ha viscut sol fins la parella, família o companys de pis que s’han hagut de reinventar per conviure les 24 h junts.

Per compensar la manca de relacions socials s’han activat les xarxes. Les videoconferències semblen haver-se descobert just ara. S’ha donat molt més valor a les amistats i familiars amb qui s’ha perdut el contacte físic.

Els jocs conjunts, les arts culinàries i pastisseres, manualitats, la lectura, l’activitat física a casa, les converses… han anat guanyant terreny i tan de bo també vinguin per quedar-se

El teletreball ha estat una molt bona alternativa per no aturar l’activitat laboral de tota la població i així no fer més greu la crisi econòmica que se’n pot derivar. Quantes facilitats ofereix però també quants obstacles i dificultats.

I en el terreny que ens ocupa, el de la psicoteràpia, també les sessions online, a través de les diferents plataformes existents, ens ha permès poder continuar amb les teràpies i iniciar-ne de noves especialment per fer front a estats d’estrès, angoixa i/o dol que ha provocat aquesta situació tan incerta i dura.

De la mateixa manera que el teletreball imposat ha obert noves possibilitats, que fan plantejar la seva idoneïtat fins i tot en època de no confinament, la psicoteràpia online ha estat l’única modalitat que hem practicat durant aquestes setmanes i que no es descarta poder continuar no només en èpoques tan dràstiques. És una bona opció, especialment per alguns pacients.

No és el mateix la psicoteràpia presencial a la telemàtica. La pantalla no ens permet veure’ns en la nostra totalitat, es perden els detalls dels petits moviments, no es té la vivència de proximitat, de calidesa, no hi ha olors… Sovint la connexió no és bona, es perden elements de la conversa, la imatge pot ser borrosa, hi ha “delate” i el ritme del diàleg s’altera… Sobretot al començament, aquests aspectes suposen un gran desgast i esforç. Però és cert que la capacitat adaptativa humana és molt gran i allò que semblava estrany acaba sent “normal” i estableixes també un molt bon vincle amb el pacient i normalitzes les interferències i complicacions en la interacció, quasi com si no hi fossin.

Penso que a partir d’ara, que anem entrant en “la nova normalitat”, serà un bon moment per reflexionar plegats (els professionals entre nosaltres però tb nosaltres amb els pacients, vosaltres) de com ha estat l’experiència, què ens ha aportat també de positiu, com de la llunyania aparent de la tecnologia ha portat també una nova proximitat (perquè els pacients, vosaltres, ens acosten, acosteu, la vostra realitat en directe, no només des del discurs verbal; perquè nosaltres també ens sentim en la mateixa inseguretat que vosaltres ja que la situació és nova per tots i això suposa complicitat, una descoberta conjunta que estreny el vincle terapèutic…).

I bé, sembla que la llum s’obre camí i que, malgrat el risc de contagi segueix entre nosaltres i, per tant, hem de mantenir totes les mesures d’higiene i de protecció rigorosament, podem començar a reprendre algunes de les activitats que portàvem a terme abans de la pandèmia.

I amb això entrem potser en un altre moment psicològic. El que havia estat difícil fins ara, que era no poder sortir al carrer ni relacionar-nos com fèiem, contactar amb el silenci dels carrers buits i botigues tancades, no treballar… ara el que costa a molts és retornar a la normalitat d’abans. També cal pensar que serà d’entrada una rara normalitat. Algunes activitats econòmiques no es reprendran encara, hi haurà limitació en els contactes en massa, activitats culturals i artístiques limitades… Es fa costa amunt tornar al ritme voraginós, a l’exigència del ritme social, tornar al soroll extern que tapa l’intern sovint…. Alguns, nens i adults, senten, sentiu, por. El tancament a casa ha estat una seguretat i un refugi (ja no només del virus sinó també dels conflictes que molts trobeu a fora, en el dia a dia). El que ha comportat la pandèmia ha estat d’una banda un recés però també un aflorar ansietats primerenques que han contactat amb les actuals.

És moment potser d’enfrontar-se a les pors, de revisar a què responen, si les maneres de fer-hi front són les adequades o han quedat obsoletes, si pertanyen a defenses pròpies del passat…

Recordo que a partir del 11 de maig obro ja les portes a la consulta de forma presencial, amb totes les mesures higièniques i preventives necessàries. Per l’experiència, la teràpia online és un bon recurs, i la usarem sempre que ens calgui d’ara endavant, però la calidesa i proximitat de la presència és una eina encara millor.